Cau la nit (però no el somni)

Cau la nit

i l’ofec del brunzit

ja no existeix

així que una cascada

de decepció

desesperació

i esperança

és el que reflecteix

avui, la meva mirada

(ara) una mica malferida

en la solitud

del desvalgut

pels seus propis

errors i prematurs judicis.

Però no només per això

la meva mirada,

té certs tocs

certes notes mudes

certes llàgrimes contingudes

dins de tanta vida

dins de tants projectes.

Possiblement,

ús preguntareu

quins són aquests plors

mai vessats

però sí materialitzats.

Doncs malauradament,

la resposta és senzilla

tots els esbufecs

que fa el meu cor

en veure els seus fills,

filles, anciants i joves,

i no només tots ells

sinó tota la seva gent

com són colpejats,

amenaçats i acomiadats.

i esperem que mai més assassinats    ßnomés si les coses anessin maldades 08/10/17

Però no només per això

la meva mirada,

és casi emmudida.

On són totes aquelles

intel·lectuals veus

inconformistes i amants

de la llibertat i dels drets

alçant-se,

i endinsant-se

entre totes les herbes

agafant-nos de les mans

quan de les porres

ens trontollen les cames?

Ah, sí me’n oblidava

que els estats

s’ajuden entre ells

encara que algun

dugui sang

com aquell qui porta fang

perquè de cop plou.

I el més trist,

és que aquests

cossos sense ànima,

al servei d’una unitat

que representa

el viu retrat

de la dictadura franquista,

se’n vanaglorien.

Però suposo

que no hauria

de tenir cap desencís

pel meu país

malgrat sia

al precipici

amb un fil de vida

perquè,

m’avergonyeix

fins a l’infinit

veure com vec

l’actitut mesquina

i miserable que en general

donen molts estats

als refugiats.

Perquè sempre

pro sempre

em deceps

-(ús preguntareu

qui, Europa

i la realitat) –

estimada Europa.

Però és més

suposo,

que us preguntareu

perquè també l’estim

doncs en  el fons

aquesta es va fer

per treure del pou

més o menys periòdic

i alhora patètic

al que cau

el meu continent

així doncs

si em pregunteu

perquè l’estimo

tot i que em deceps

doncs,

és perquè en el fons

tota tu ets

esperança,

projectes agermanats,

i il·lusió per viure en pau.

Per tant,

encara que tu, Europa

els teus anhels

estiguin adormits,

segueixes sent

tu Europa,

és a dir, esperança.

PD: i  mentres t’espero

deixa’m, deixa’ns

que la terra, el meu país

sigui lliure

i així esperar-te

amb un somrriure sincer.

PD: Tot el meu suport a tots els 1066 ferits, a l’ANC, a Òmnium, al Major Trapero, al Govern, als 72 diputats, als mitjans públics i a tots els qui estimen Catalunya, perquè al final ho aconseguirem. I com no a tota la meva gent, família i amics, perquè sense la família no  sóc res. ( aquesta segona post data estaria com a nota a peu de pàgina però no formaria part pròpiament de la poesia per tant però si és una anotació important).

Feta per mi al vespre nit i la vaig acabar a les 22 h és a dir vespre nit de dissabte 14 d’Octubre del 2017.

Firma: Txll NIISS

Pseudònim: Txell Niiss.