Ja
sé
perquè
no em broten
les
paraules
tant
preuades,
encara
em ressonen
totes
aquelles llàgrimes
que
són culpa meva
d’aquella
temença
que
m’esborra el rostre.
Em
pregunto
si
tinc un bri
per
petit que sigui
d’humanitat
d’esperança.
I
tot i que vec la llança
que
deixa entrar
un
feix càlid
de
llum
no
sé
si
serà prou vàlid
per
foragitar
la
ferum
de
la por,
de
la por
als
meus ulls
ara
nus
i
neguitosos
de/per
saber si tot
això
és un miratge
o bé
la devacle
de
la meva anima
casi
morta
casi
sorda
casi
cega
casi
muda
casi
despullada
a la
llum de la tempesta
mentre
la lluna
contempla
perplexa
les
llàgrimes
més
salades.
PD:
Finalment,
la
tempesta amaina
i la
meva anima
tot
i les ferides
troba
una roca
on
recuperar forces
i
refer el diàleg
alhora
que corregir errors
que
al final sí
tenen
el tant
anhelat
i
preuat perdó.
Firma:
Txll NIISS
Pseudònim:
Txell Niiss.
Nota:
Aquesta poesia la vaig fer el 5/10/17 mentre era al tren (fgc) direcció
Barcelona i en concret la faig entre les 17 i les 17.16. I tot i que pot
encaixar molt bé a moltes circumstàncies el motiu va ser una discussió amb la
meva avia, que tot i que ens estimem moltíssim a vegades ens discutim i això va
entristir-me moltíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada